I com tots els dies
dic adéu
a la idea, bastarda
de tenir bones notícies
referents a “la feina”.
Teòricament,
o això m’havien explicat
algun dia
hauria de ser l’eina
que em permetria
viure, dia a dia,
sense més preocupació
que la responsabilitat
em provoqués
una falsejada estabilitat
que s’improvitza
quotidianament
a raó del ritme de la demanda
que relativitza
allò que desestabilitza.
És l’esclavisme
modern
per un trist sou
que suposadament
hauria de fer realitat
l’estabilitat
desitjada
però després,
de contrabanda
només crea deute
cosa que costa de creure
i molt més, d’entendre.
Com sense tenir
es fa tot el possible
per adquirir?
Com sense possibilitat
es contrueix un relat
que fapossible
allò impossible?
Com és
la via
que omple de membres
el ramat
d’esgarriats
solidaris
fent de soldats
de les membranes
del sistema?
Relacions laborals.
Horaris partits.
Responsabilitats
mal pagades.
Mai recomanades
i adquirides
per la força de la predisposició
a l’obediència
a causa de la supervivència
i la repercussió
que la insubmissió
té a final de mes
quan ja no tens feina.
I el bucle
de buscar i buscar
sense parar
i fer de tant en tant
una entrevista
no dona de menjar.
inspirayexpira2011 