Pàgina d'inici » Noocracia2012 » La idea de les idees

La idea de les idees

El 15M és i serà recordat per l’aparició de la indignació “ciutadana” de forma extensa i multitudinària a l’escena política. El què al inici podia semblar una crida “reformista” a fer tocs de maquillatge al sistema imperant, amb consignes o reivindicacions com (1) l’aplicació de la Tasa Tobin a les transaccions financeres especulatives, (2) la reforma de la llei electoral fent una circumstició única amb un repartiment més equitatiu del porcentatge de vots per obtenir representació parlamentària, (3) l’aplicació de la justícia als polítics corruptes o (4) la reforma de l’Estat en la seva declinació com Estat del “benestar”, amb el temps i el transcurs de la praxis col·lectiva ha esdevingut un discurs nou amb idees i programa per alló vell, amb alternatives i propostes per a la realitat cotidiana dels pobles i les ciutats i qui els i les habita. A hores d’ara, comissions i subcomissions de continguts han treballat i treballen sobre tots els eixos temàtics que el moviment pot arribar a abarcar. Desde la diversitat funcional i la diferència, passant per l’inmigració, la gent gran, l’educació dels infants o els sistemes de salut fins l’acces lliure a l’art i la cultura

De la indignació a la dignitat.

L’aparició espontànea de la multitud sota una manta de diversitat i multiculturalitat, entesa aquesta com les diferents formes de percebre, veure i fer, confluint sota el mateix prisma de l’indignació, ha fet surgir a la palestra un conjunt capaç de legitimar tant el seu devenir, com el seu moviment, com les seves reclamacions, reivindicacions o les seves “demandes”. De la indignació, passant per la reivindicació política de la vida, poc a poc, sense pressa però sense pausa, es va construint la dignitat que anys enrera s’ha intentat capitalitzar i monopolitzar desde l’Estat i les seves estructures i institucions. De l’inicial Indignació que ha estat la crida i “motiu” de la mobilització, s’ha passat a la construcció de la Dignitat, en la presa de la política a les plaçes com a àgores gegants de la Multitud en peu per transformar el seu entorn i la societat.

Construint alternatives

El medi ambient, el desenvolupament i les agressions al territori, l’alternativa postcapitalista del decreixement, el viure sense capitalisme, la preocupació per el manteniment del medi ambient, alternatives naturals al sistema de salut o de l’educació, les relacions laborals, l’autogestió, el cooperativisme, l’antibel·licisme o el treball, per l’igualtat, així com el tracte just i objectiu de l’informació, l’inmigràció, xarxes d’economia solidària o d’intercanvi són només alguns dels eixos temàtics que a la vegada que denuncien amb la seva pràctica el caràcter retrograd de l’antic sistema, construeixen la bastida d’una continuació nova, amb dignitat.

D’altres reivindicacions.

Sense dubte gaudeixen d’un ampli consens majoritari en quasi totes les assamblees i plaçes on el moviment s’ha constituit com actor polític de la situació actual: l’eliminació dels privilegis de la classe política (sous vitalicis, cotxes oficials, escorta personal..), l’Atur (en aquests moments amb més de 5 milions de persones amb capacitat de treballar omplint les seves files), el dret a la vivenda digne (o la lluita d’els/les afectats per l’hipoteca), el manteniment de serveis públics de qualitat (i les protestes dels sectors sanitari i de la comunitat educativa contra les retallades), el control de les entitats bancàries, la reforma de la fiscalitat, el manteniment de les llibertats ciutadanes i la democràcia directa o el fre al gast militar han vertebrat un moviment, que tot i la seva aparent dispersió (més fomentada pels mass media que real), té unes propostes i reivindicacions ben clares i que apunten directament a l’arrel del problema. El consens és bastant general (si bé no unànime) quan s’apunta que capitalisme és equivalent a crisi, van de la mà.

El què queda clar a totes i cada una de les plaçes on s’ha desenvolupat el moviment, tot i la disbauxa que dibuixen diluida els mitjans dels mass-media (amb la seva interpretació tendenciosa dels esdeveniments i el retrat subjectiu que descriuen en el seu relat de la “realitat”), és que les acampades, allà on s’han erigit , allà on han esdevingut, s’han constituit com a Zones Temporalment Autónomes on l’espai públic recuperat pel poble, transformat en agòra multitudinària de lliure participació ha retornat la política on pertoca, als carrers i a l’espai públic.
Des d’allà, i abarcant transversalment casi totes les àrees de la política, no només neix la crítica i la mobilització defensiva, sinó que es construeix autogestió, alternativa i autonomía al poder de la mercaderia i de la psiquiatrització social que suposa el capitalisme, es vesteixi del color que es vesteixi.

Aixó s’ha aconseguit realitzar arrel i gràcies a la confluència de les masses i l’aparició de l”intel·ligència col·lectiva, que aplicada amb els mitjans de producció en mans d’indignats/des espontanis/es que han passat per les plaçes i han articulat la seva protesta en forma de proposta i denúncia a la vegada.

Entre bastidors , i amb l’extensió de la crítica a la democracia parlamentaria i a la política representativa, es forjen innovadores idees com la “Democracia 2.0” basada en la participació ciutadana responsable, crítica i amb criteri. Aquesta última, entre d’altres idees com l’extesa consigna aglutinadora de “ningú ens representa” d’ampli recolzament, auguruen un interessant futur esperançador de lluita i construcció autónoma, que com deia Eduardo Galeano al seu pas per #acampadabcn “Val la pena viure, per veure-ho” .

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s