Pàgina d'inici » Párrafos y parrafadas » Una història insòlita i trista

Una història insòlita i trista

Una història insòlita és aquella que no es coneix. Aquella que és desconeguda i no
se’n sap res, ni se’n té cap coneixement. Aquella que innova, que renova el que es
percep i el que es té a la ment. Quelcom inèdit, original en la clonació i subversió de
la mateixa repetició.
Així, de forma maquiavèl·lica, sigilosa, subtil i malintencionada, anem perdent, deixant
pel camí de la novetat i el progrés, tot allò que sense adonar-nos-en teníem. Allò que ens
fa com a persones.
Ràbia és poc comparat amb el que hauría de poder-se sentir vers aquesta diatriba
amagada, oculta i opaca. Converteixen la sang de tot ésser viu en
presa per fer-ne quelcom de dubtosa utilitat.
I el futur no és pas indiferent del que ja ha passat. Tot continua de la mateixa forma
en que era ahir, amb la única diferència que ens ho amaguen descaradament.
A una altra percepció, però, no se li amaga. Una altra percepció és la que té la
capacitat d’inculcar sense necessitat d’autoritat ni convenciment, sinò per pura raó,
d’altres valors, diferents als que innocentment ens empassem sense adonar-nos-en,
sense veure-ho ni saber-ho, estímuls del desenvolupament que ens fan transgredir el
que realment és desenvolupar-se. Ens pudreixen. Des de petits ens fan malbé.
Una història trista, és aquella que explica quelcom que és trist. Que no fa gràcia, o
que per tant, produeix pena.
Desconeguda la daga nostra, desada amb les fades, enterrada en guerra, eixia de la
pedra i l’escorça que la tapava. Eixia per la denúncia i l’anunci que guardava.

Dialogant, allò que se’n diu d’aquell que dialoga i intenta raonar, molt, no ho és. Més
bé la gran majoria de vegades, imposa el que consideri sense necessitat ni de
consultar-ho.
Tot i així, el pitjor no és la falta d’enteniment o la imposició en si mateixa, sinó el
recalcitrant i retorçat del conjunt de les parts que ho fan possible. I el que comporta.
El que comportarà com continui en la mateixa línea.
Al principi no deixava d’al·lucinar amb els crits i les tensions sortides del no-res, que
sorgien del buit. O de l’aburriment de la rutina. No em figuro molt bé d’on, però allà
esclataven, en discussions trivials i absurdes amb qualsevol excusa, i a qualsevol hora.
Aquest era només el principi.
Un principi inesperat i impactant, díficil de comprendre, perquè sortint del no-res
trencava tot tipus de pau i obria camins a l’ inesperat. Un matí a les 6, una tarda
qualsevol, una arribada… qualsevol excusa era bona.
I això encara, que només era el que era suau i tranquil que poden ser el despreci
mutu o la violència verbal, que per desgràcia, ni era l’únic ni l’últim dels sofriments
que ells passaven i feien patir.
Quan els vaig conèixer eren encantadors tots dos. Tant junts, com per separat. Ell,
feliç, content, incontingut i amb gràcia, de la cultura de la il·legalitat, conduia i feia
carreres per la via amb cotxes de gamma alta, sense carnet. Ni el volia, ni el
necessitava, ni li feia cap falta. Sempre podia haver-hi una bona raó que fer-li
empassar al que li reclamés ordre, i en això era bastant especialista.
Ella no deixava entreveure de cap de les maneres cap tristesa ni cap preocupació,
en cap ocasió se li escapava, i s’havia construit un rostre d’escorça que li feia una
mascara de duresa impassible i de disbauixa fingida accelerada pel grau d’alchol del
que ingeria permanentment a tota hora.
La primera vegada que els vaig poder veure junts, enmig del mercat mentre
intentàvem reciclar alguna cosa per poder cuinar durant la setmana a casa, feien
gala ostentosa i un xic pedant de la criatura que havien portat al món no feia gaires
setmanes. Ell bastant més que ella, a qui una ombra d’incertesa li recorria
transeversalment l’espina de l’orgull i s’escudava en una extranya i desconcertada
barreja de fatalitat, passivitat, obligació i rutina que no passava gens desaparcebuda,
tot i l’orgull d’ell, que la tapava força.
Intentaven vendre’s una bomba trifàsica d’aigua, que podia perfectament ser-nos útil
per al pou de casa, però mai la vàrem arribar a veure.
La següent ocasió en la que vàrem poder coincidir de nou va ser en un altre poble,
més lligat a l’aigua i la sorra fina, que em serviria de base per a la temporada d’estiu i
possibilitzar la meva supervivència, i ja, aleshores, no estaven junts.
Havien tingut “moguda” quan ella l’havia deixat tirat a ell a l’altra punta del país. Va
ser el primer que em va explicar, i així, amb les seves “mogudes”, el vaig començar a
conèixer, amb les seves queixes i denúncies…
“Moguda” era trontollar.La tremolor.El “mono” de la droga. La incertesa de no tenir-les
totes. O por, les fòbies, els dubtes, la preocupació, els complexes i els problemes de
l’ego i l’autoestima.
Havien anat a una fira de teatre a una altra província, a la capital del teatre al carrer. I,
segons ell, ella havia fingit maltractaments a l’interior d’un bar, del qual tenia
testimonis que deien el contrari, que no l’havia ni tocada, i posteriorment l’ havia
provocat amb gesticulacions i senyals obscens cap a la concurrència que els
obserbava, quelcom que posteriorment ella confirmaria.
Total, que després de tot el percal, ella va agafar el seu cotxe, va fotre el camp i el va
deixar tirat, sense diners, ni mitjà de transport, a una ciutat a la quinta forca, i se’n
va anar a casa de la seva mare, amb la cara marcada i havent estat víctima de la seva
pròpia passivitat cap a la perillositat que l’acompanyava i que li havia fet un fill. Una
nova responsabilitat que no sabía gaire bé com afrontar i que ofegava en la cervesa
de malta de doble fermentació.
Aquesta va ser només la primera que va accedir al meu coneixement, i van passar
vàries setmanes en les que ell, tot sol, es treia aquella espina clavada a estones, en
llargs passejos per les platges de l’Empordà, acompanyats dels gossos, i cada cop
incloïa un nou detall que es desconeixia, i d’aquesta manera m’anava fent una
lleugera idea de com era ella. Fins que va aparèixer per casa amb la criatura i tot va
canviar sobtadament.
L’obsessió per la neteja es va multiplicar al quadrat, o al cub, els gossos ja no podien,
de cop, entrar a casa i es passaven el dia amb ells al pati, i un pobre nen creixent en
un ambient enrarit.
La continuació va ser força confusa, encara que la primera sortida de tó, donant la
nota, no va ser entre ells, sinó cap a qui els acompanyava , a qui volien convertir en
el seu esclau i obligar a realitzar les tasques que a ells dos els desagradaven.
El no voler fregar constantment i per sempre els seus plats i eines de cuina, i els del
seu fill va suposar una bronca, que s’enfadessin amb qui això relata. Ni m’imaginava
les consequències que tot comportaria…
Després, les tensions, les bronques, els cops, les baralles, les esgarrapades, les
ferides, els hematomes, els plors i ploreres, i la meva ràbia de veure-ho tot i no
poder-hi fer res. Impotència pura, confusió constant, tot descontrolat, independent de
la voluntat de cadasú.
A grans trets, i sense entrar en masses detalls escabrosos, s’estimaven tant com
s’odiaven. Aprofitaven qualsevol excusa, la més mínima tonteria, per a desacreditarse
l’un al altre, i qualsevol instant era bo per rebaixar i despreciar l’altre. Ell més que
ella, encara que ella tampoc es quedava curta en el seu paper de víctima, ja que
masses vegades ella ho provocava amb anterioritat, i ell, l’únic que feia era seguir el
fil conductor del que ella manipulava. A cops era al revés, o diferent. Més d’una vegada
van intentar posar a tercers pel mig, que generalment sortien corrent espantats
de la sorpresa que s’emportaven.
La vida no va ser gaire bona amb ells, ni tampoc com a parella, ni a qui als varen
acompanyar, i per això, just per això, ningú en va voler més.
L’amor per conveniència o per costum, així com el sexe per compromís o pur tràmit
poc bé fan a cap tipus de relació, ja que aquesta es veu enverinada per tot allò que no
és sincer, i molt menys, pur.
És aleshores quan es toquen els extrems, i del benestar es passa directament al retret
o a la passivitat total, quelcom que pot arribar a fer més mal que la pròpia mentida,
que almenys intenta amagar una veritat que la majoria de vegades pot ser més que
dolorosa.
La fixació o l’obsessió per les coses, o ambdues a la vegada, contenen en si mateixes
molts cops un reflexe del conjunt de tot això últim.

L’arrastrava a través del pati enganxada de la cabellera mentres l’escridassava per
portar-la fins al cotxe i posarla a dins. Ella provava de resisitir-s’hi, però ni el seu
desesperat tensionament i força l’ajudaven gaire contra els crits que ell li dedicava
mentre agafada dels cabells l’arrastrava per tot el pati fins dur-la casi a fora de la
finca.
I a crits va impedir que es treiés l’enganxada de sobre. No s’entenía
res del que deia, ni quin era el retret que li estava fent, o quina cosa havia fet
malament per haver de patir tan terrible càstig i a la vegada que ho veiés gent fora de
casa. Acabaría a a la carretera?
Hi ha tants maltractaments, i de tantes tipologies i magnituds diferents, que avui en
dia, i en totes les seves variades formes, definir-los tots és practicament impossible, i
molt desagradable. Hi ha milers d’ històries que no s’expliquen, acaben malament, i
als teletips de les agències de notícies entren a formar part de l’estadística com a un
número més.
El domini sobre la voluntat, també la superposició de les veus o la falta de confiança
entre els individus d’una parella soscaven d’arrel els ciments de qualsevol acord tàcit
sobre el respecte mutu, i també, en conseqüència, de les convivències i les
experiències comunes.
Parlar per l’altre, faltar a la veritat, així com el domini, fa al·legoria de l’autoritat i
la pèrdua de la veritat, a la confiança. Tot són simptomes de
relacions malaltísses allunyades del tracte amable o social de qualsevol que surti de si
mateix per conèixer, el que sigui, o a qui sigui.
Moltes de les vegades tot es deu a conjectures que són acceptades inconscientment
per un dels membres de la parella, i aquesta premisa, amagada casi sempre en
accidents aliens al desenvolupament del dia a dia, fa de base a l’ intercanvi recíproc i
massa vegades, desigual, de relacions i situacions de la vida en comú. En cada cas
és diferent, perquè les causes i les circumstàncies són diferents però existeixen moltes
similituds entre si. I sobretot, en el què més s’assemblen és en el final, que en la
majoria de les ocasions, quant no existeix un acord mutu, acaba en ferida- ferides, o
fins i tot, la mort.
I aquests maltractaments, en milers de formes en multituds de tipus de relació, ja sigui
aquesta formal, informal, oberta, tancada, mono o multiparental, homo, hetero o
bisexual o de la religió que se sigui practicant, encara que això últim influencia en
major o menor grau segons el proselitisme de la masculinitat que la religió en si faci.
Encara que la religió és la que marca bastant com es desenvolupa qualsevol unió entre
dos o més individus.
En el cas del món occidental està tant sumament marcat quin tipus de rol ha
d’acceptar cada un dels individuus que quasi tot el món els reprodueix sense
qüestionament ni autocrítica. L’home treballa i busca diners, la dona cuida de la casa i ha
de ser una màquina reproductora, i quan s’està en aquesta dinàmica, i per alguna
cosa, es trenca, aleshores arriben les bronques, les òsties, les “mogudes” i la mort.
La parella, entesa com a tal, es basa en principis, normes i condicions realment molt
contradictòries. T’estimo per al meu sexe però t’odio per condicionar-me semblen dir
totes les parelles que es donen la mà pel carrer.
Són dos la parella, que normalment i en base al sentit comú de fer cas de les seves
inspiracions i sentiments, arriben a acords per conviure, o compartir-se.
Quan aixo falla i trontolla, allargar-ho és fer-ho agonitzant i a la vegada que es fa
mal, fer-se’l a un/a mateix/a

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s